lunes, 24 de agosto de 2015

PERSPEUTIVES Víalu tolos díes pela mañana camín del trabayu. Na cafetería pequeñuca que facía esquina. Col periódicu y el café na mesa. Tinía siempre’l xestu seriu y enxamás lu vi pasar una páxina o probar el café. Llevaba años topándome con esi paisanu a la mesma hora y nel mismu sitiu. Casi siempre yera un instante, pero delles veces, cuando tinía que parar nel semáforu, dábame tiempo a observalu. Vistía normal, casi siempre vaqueros y playeros. Pol branu llevaba unos polos de manga corta y pol invierno taba siempre con una cazadora de piel color marrón gastáu. Un día diome por pensar por qué taría ehí esi home a eses hores. Pela redolada namás qu’habia comercios y yera mui tarde pa tar tomando’l café enantes d’entamar a trabayar y mui ceo pa ser el cafetín de media mañana. Igual taba nel paro. Igual madrugaba y preparaba-yos l’almuerzu a la muyer y los fíos y, darréu d’ello, en marchando la muyer a trabayar y los fíos pa la escuela, recoyía la cocina, facía les cames y baxaba a tomar el café y lleer el periódicu. Anque a la muyer–y contaba que diba a entrevistes, pero que nunca nun lu volvíen a llamar. Porque esti home taba fartu, ya nun buscaba. O a lo meyor taba prexubiláu y non paráu. O prexubiláu y divorciáu, o peor, divorciáu y paráu. El paisano foi enfurruñándose según pasaben los meses sin atopar trabayu. Aquellos díes de gayola y mimos fueron morriendo y selemente apaeció la murnia, el rencor y les voces. Quiciabes ella atopó n’otru llar lo qu’esbarrumbaba en casa. Y él obligábase a salir pa no morrer de pena na cama. Ella llamábalu dacuando pa ver qué tal taba y él dicía-y que bien. Tres el afoguín de los cafetinos pa enantes d’entrar a trabayar, prestábame dexar al mandu a Estherina y tomar yo un café solu, lleendo el periódicu na mesina d’enfrente’l pasu cebra. Costábame acabalu, porque pasaba más tiempu escucando a la xente que cruzaba la cai, que mirando los santos del diariu. Ente toos, enfotéme con ún que me daba pena enforma, igual ensin razón. Aquel home diba siempres entraxetáu y encorbatáu. Cuido que’l traxe yera siempre’l mesmu salvo contaes esceiciones. Amás, paecía que-y quedaba grande, coles mangues que nun dexaben amosar del too les manes. Diba siempres cola frente engurriada y xestu de cómo que-y dolía daqué. Pol branu sofocáu y pol invierno abellugáu nun paragües de xuguete. Tinía cara de resacosu. Tolos díes. Pero igual nun yera un resacón. Igual tinía un trabayu de mierda. Igual tinía una vida de mierda. Igual la so vida, un día de sópitu, escalabróse. Y agora, sin tiempo nin ganes nin fuercies, cargaba con ella porque nun yera quien a camudala. Igual nun lo vio venir y un día acabóse. Y tien que siguir o matase. Igual tien úlcera. Ehí vien. ¡Meca! ¡Que ta encarnao! ¡Matólu! -Nun hai nada que facer. Véolu esmolecíu ¿Conocíalu?

4 comentarios: